Què passa a Colòmbia ?
Colòmbia viu, des de fa més de 40 anys, un conflicte armat intern degut a les extremes desigualtats socials i la lluita pel control de les terres i dels recursos naturals. Hi existeix una violació sistemàtica dels drets humans, especialment per part de l’Estat. L’exèrcit i els grups paramilitars s’enfronten contra les guerrilles, deixant la societat civil com a víctima principal. La producció i exportació de drogues, els interessos en les immenses riqueses del país i la impunitat són altres factors que alimenten i prolonguen aquest conflicte.
Malgrat la complexitat d’aquesta realitat, a Colòmbia hi ha centenars d’organitzacions socials, sindicals, grups de dones, comunitats indígenes, camperoles i afrodescendents, defensors i defensores de drets humans i grups de persones en situació de desplaçament que s’han mobilitzat contra la guerra, que denuncien les greus violacions que pateixen i que promouen diverses iniciatives de pau. Són colombians i colombianes que creuen en el futur i han decidit participar-hi.
Amb aquesta campanya, Cooperacció la Lliga dels Drets dels Pobles i Entrepobles volem denunciar que l’Estat colombià fracassa en la seva responsabilitat de garantir el respecte dels drets humans a la seva població. També volem donar suport als moviments socials que treballen en la construcció de pau a Colòmbia i fer una crida a la societat catalana a defensar aquestes iniciatives.
Coneixes Colòmbia ?
Extensió: 1.139.000 km2
Fronteres: Panamà, Venezuela, Brasil, Perú i Equador.
Sistema Polític: República.
President Actual: Álvaro Uribe Vélez. Primer mandat: 2002 – 2006. Segon mandat fins al 2010.
Població: 46 milions d’habitants. 48,8% homes / 51.2 % dones (segons cens del DANE 2005).
Idiomes:
La llengua oficial és el castellà, però també hi ha 74 llengües indígenes, a més del “bandé”, la llengua dels “raizales” de l’Arxipèlag de San Andrés, Providencia y Santa Catalina, el “palenquero”, llengua criolla de les comunitats de San Basilio de Palenque i el romanès o romaní, del col·lectiu rom.
Ètnies:
Afrocolombians/es: 4.311.757 persones – 10.6 % (3 grups diferenciats).
Indígenes: 1.392.623 persones – 3.4 %. (102 pobles indígenes segons l’ONIC).
Poble Rom o Gità: 4.858 persones – 0,01%.
Sense pertinença ètnica: 34.898.170 persones – 85,94%.
Situació Social:
Esperança de vida: 72 anys.
Taxa d’escolarització primària: 89%.
Taxa de desocupació masculina: 8,6%. Taxa de desocupació femenina: 14,7%.
Índex de Desenvolupament Humà: 75 de 177.
Recursos Naturals:
1er país del món exportador de maragdes.
2on país del món exportador de cafè després de Brasil.
Petroli: 1.506 milions de barrils de reserves. 35 % exportacions del país són de petroli.
Gas, Or, Plata, Ferro, Carbó.
Presència d’empreses transnacionals: British Petroleum, DynCorp, Bechtel, Occidental Petroleum Company, Coca Cola, Repsol YPF, Oxi, Endesa, etc.
Creixement de l’economia en 2008: 3.5%
Xifres del conflicte:
- Més de 450.000 persones han hagut de refugiar-se en un altre pais.
- Més de 4 milions de persones han hagut de fugir dels camp a les ciutats.
- Més de 17 milions de persones viuen en la pobresa: 36% de la població
- Més de 6 milions de persones viuen en la indigència: 13% de la població
- Més de 4 milions de colombians i colombianes resideixen en l’exterior.
- Més de 20.000 persones han estat segrestades en els últims 20 anys.
- El 0.3% de la població és propietària de més del 70% de les terres cultivables.
- Colòmbia és el país amb més víctimes de mines antipersona del món.
Cronologia del conflicte armat
1810. Sota el nom de Nueva Granada, Colòmbia aconsegueix la independència d’Espanya.
1850. Es creen els partits que van controlar el país durant dècades: el Partit Conservador, amb interessos sobre la propietat de la terra, i el Partit Liberal, que inicialment va defensar el lliure comerç, l’abolició de l’esclavitud i la circulació de la propietat.
1886-1930. Governa el Partit Conservador i s’enfronta amb el Partit Liberal pel control de l’Estat.
1930. El president liberal Alfonso López Pumarejo instaura el programa Revolución en Marcha, que tenia per objectiu augmentar la productivitat de la terra i controlar els conflictes entre hisendats i camperols. Per aconseguir-ho crea, l’any 1936, la Llei de terres, que va generar una forta resistència per part del Partit Conservador, els terratinents i l’Església.
1930. Neix el partit comunista Unión Nacional Izquierdista Revolucionaria (UNIR), liderat per Jorge E. Gaitán. Malgrat haver tingut gran acollida entre camperols i haver sorgit com a tercera opció política per al país, es va adherir ràpidament al Partit Liberal com a manera de mantenir el bipartidisme.
1946. Mariano Ospina Pérez, del Partit Conservador, va guanyar les eleccions. Van continuar les manifestacions de violència entre liberals i conservadors. Els conservadors donen suport a organitzacions d’autodefensa.
1948. És assassinat Jorge Eliécer Gaitán. Aquest fet va generar reaccions violentes a tot el país durant una llarga temporada, que es coneix com La Violència. Fins a l’any 1958 van ser assassinades 180.000 persones en un país de 13 milions d’habitants. Va ser una lluita burocràtica i ideològica pel control de l’Estat entre els dos partits majoritaris. L’escenari principal de les accions violentes va ser Bogotà, però aquesta violència política va fer augmentar la violència social, que creixia al camp.
1950. Es proclama president el conservador Laureano Gómez, que va emprendre persecucions contra els líders del Partit Liberal i va polititzar les forces militars, que va convertir en agents de repressió. Del Partit Liberal van començar a sorgir moviments guerrillers, que en algunes zones es van vincular a moviments agraris i a partits comunistes.
1953. Es dóna una aliança liberal i conservadora que té per resultat la dictadura del general Gustavo Rojas Pinilla, el qual va decretar l’amnistia per als grups armats, que aviat van tornar a la lluita armada. Rojas deixa la presidència l’any 1957 i s’instal·la una junta militar com a govern de transició.
1958-1974. S’instaura el pacte entre elits liberals i conservadores, conegut com a Front Nacional: assumint una alternança de poder, cada partit va governar durant períodes de 4 anys, amb total exclusió de les minories.
1964-1965. Neixen les guerrilles: les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) l’any 1964 i l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (EAN) l’any 1965. El seu desenvolupament s’emmarca dins una època caracteritzada per lluites camperoles i sindicals que van ser reduïdes per les forces hegemòniques dominants (anys 70) i per l’auge del narcotràfic, acompanyat per una violència brutal exercida pels grans càrtels, que tenien per objectiu debilitar l’Estat (anys 80).
1985. Fundació de les Autodefenses Camperoles de Córdoba i Urabá, sota el lideratge de Carlos i Fidel Castaño. L’M-19 va ocupar per la força el Palau de Justícia, fet que va generar una forta resposta per part de l’exèrcit colombià, que no va distingir entre els guerrillers i els civils que hi treballaven. Enmig d’un procés de pau entre les FARC i el govern de Belisario Betancur es va crear el partit Unió Patriòtica. La majoria dels seus militants van ser assassinats per paramilitars i narcotraficants.
1990. El grup guerriller M-19 es desmobilitza i es reconverteix en el partit polític Aliança Democràtica, amb el qual participa en el procés de la reforma constitucional. També es desmobilitza el grup guerriller Ejército Popular de Liberación (EPL). Alguns dels seus membres s’adhereixen a les Autodefenses.
1991. Es reforma la constitució nacional, que datava del 1886. Els pobles indígenes, les comunitats afrocolombianes i els desmobilitzats dels grups guerrillers van tenir, per primer cop, l’opció de participar legalment en els espais polítics.
1994-1998. El president liberal Ernesto Samper és acusat d’haver finançat la seva campanya amb diners del narcotràfic. A través del procés judicial anomenat Procés 8000, van ser investigats i condemnats congressistes, candidats i ministres per rebre aportacions econòmiques per part dels narcotraficants.
1997. Es funden les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), que protagonitzen un cruenta onada de violència a tot el país fins al 2003.
1998. Comença el fallit procés de pau amb les FARC, liderat pel president Andrés Pastrana, que es va trencar l’any 2002.
1999. Els EUA implanten el Pla per a la pau, la prosperitat i l’enfortiment de l’Estat, més conegut com a Pla Colòmbia: estratègia bèl·lica que combina actuacions civicomilitars.
2001. S’estableix el Pacte de Ralito, un pacte secret de col·laboració mútua entre 32 polítics, empresaris i ramaders i 4 líders de les AUC, a Santa Fe de Ralito.
2002. Álvaro Uribe Vélez assumeix la presidència negant l’existència d’un conflicte armat a Colòmbia. Carlos Castaño, líder de les AUC, anuncia la seva disponibilitat per desmobilitzar-se.
2003. Es signa l’Acord de Santa Fe de Ralito entre el govern d’Uribe i les AUC, que dóna inici al procés de “desmobilització” dels paramilitars.
2004. Carlos Castaño mor en estranyes circumstàncies. S’assenyala com a autor de la mort el seu germà Vicente. Comença la desmobilització dels paramilitars. Salvatore Mancuso s’entrega amb 1.400 combatents.
2005. El president Uribe impulsa la Llei 975 com a marc jurídic per la desmobilització dels paramilitars.
2006. Es dóna a conèixer a l’opinió pública el Pacte secret de Santa Fe de Ralito, que deixa en evidència les múltiples relacions establertes entre polítics i paramilitars. Mor per malaltia cardíaca Pedro Antonio Marín, àlies Tirofijo, comandant de les FARC. Uribe és reelegit com a president.
2007. Les FARC assassinen 11 dels 12 diputats de la vall del Cauca segrestats a l’abril de 2002.
2008. Les FARC alliberen 2 polítiques al gener i 4 excongressistes al febrer. L’exèrcit colombià allibera Ingrid Betancur, 3 contractistes dels EUA i 11 policies i militars enmig de l’operació Jaque. Álvaro Uribe decideix extradir 15 líders paramilitars als EUA amb càrrecs per narcotràfic. Luis Edgar Devia Silva, àlies Raúl Reyes, mor en un atac de l’exèrcit a les selves equatorianes.
2009. Les FARC alliberen unilateralment 5 polítics segrestats, amb la mediació del grup Colombians i Colombianes per la Pau i la Creu Roja. Les FARC assassinen 17 persones de l’ètnia Awá
