FARC: Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia

17.000 combatents repartits en 62 fronts.

És el grup armat més antic i nombrós de Colòmbia

Les FARC, d’ideologia marxista leninista, neixen l’any 1964 de la fusió de la guerrilla camperola i del Partit Comunista: tots dos lluitaven per aconseguir la reforma agrària. Inicialment van ser un grup de resistència camperola, però cap a l’any 1961 van declarar que “la via revolucionària a Colòmbia podia incloure totes les formes de lluita”. L’any 1982 les FARC s’autoanomenen FARC-Ep Exèrcit del Poble: al servei de la revolució socialista i amb l’objectiu de conquistar el centre del poder polític. Durant la seva existència han participat en diversos processos de pau que no han arribat a bon terme. Fruit d’un d’aquests processos, van crear l’any 1985 el partit polític Unió Patriòtica, que va ser exterminat durant els anys 90 per narcotraficants i paramilitars: 3.000 militants van ser-ne assassinats.

Durant anys, aquesta guerrilla s’ha estès creant fronts per tot el territori nacional, ha establert aliances amb els narcotraficants i s’ha finançat amb el segrest de polítics i civils. Els seus ideals s’han perdut i els seus mètodes de lluita s’han degenerat amb l’assassinat de civils, els atemptats terroristes a torres d’energia, esglésies i escoles, el reclutament forçat de menors en les seves files, l’explotació sexual de dones, nens i nenes i la producció i distribució de drogues. Actualment té 22 persones públiques segrestades entre congressistes, militars i policies i s’estima que entre gener de 1996 i juny de 2008 va segrestrar 6.902 civils. Per a les FARC, l’alliberament de les persones segrestades passa per l’intercanvi humanitari d’ostatges per militants de la guerrilla empresonats, un acord que l’actual president no sembla disposat a establir.

ELN: Ejército de Liberación Nacional

4.000 combatents en l’actualitat

Neix l’any 1965 com a guerrilla decididament revolucionària. Inspirat en les teories del Che Guevara i la revolució cubana, un grup d’activistes del Partit Comunista, membres de l’esquerra liberal, religiosos del corrent de la teologia de l’alliberament i sindicalistes creen aquesta guerrilla a la zona rural del departament de Santander, al nord-est de Colòmbia. Aquest grup va comptar inicialment amb el suport del sector obrer de la indústria petroliera, d’origen camperol majoritàriament. Amb el lideratge del sacerdot Camilo Torres, l’ELN es va estendre per altres zones del país on hi havia bonança de petroli, banana i or. Entre 1973 i 1998 aquesta guerrilla va ser dirigida per l’exsacerdot espanyol Manuel Pérez Martínez, més conegut com el Cura Pérez.

L’ELN ha utilitzat el segrest de civils i els suborns com a formes de finançament. Segons la Fundació País Liure, aquesta guerrilla ha segrestat 3.293 persones entre els anys 2000 i 2007, 153 dels quals van morir en captiveri. A finals de l’any 2008, l’ELN tenia 240 persones segrestades. També han estat responsables d’atacs a la població civil, preses d’oleoductes i altres infraestructures de propietat de les grans multinacionals instal·lades a Colòmbia. Durant els tres últims governs, aquest grup ha buscat la possibilitat de convertir-se en actor polític, però els processos no s’han concretat. Actualment l’ELN ha establert un intercanvi de cartes amb el moviment ciutadà Colombians i Colombianes per la Pau, amb l’objectiu de definir una agenda de converses.

Paramilitars

Els primers grups de civils armats per a “l’autodefensa” van sorgir als anys 30 quan el Partit Conservador, l’Església i els terratinents van fer resistència a les reformes liberals. A partir del triomf conservador de 1946, aquestes organitzacions armades van ser afavorides pel govern. L’any 1962, els EUA, amb grans interessos econòmics a Colòmbia, van implantar la missió Yarborough amb doctrines de “seguretat nacional” que fomentaven la formació de grups d’autodefensa.

L’any 1997 es van crear les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), una associació de grups paramilitars autodeclarada com a “organització civil defensiva en armes, anticomunista”, que es va estendre per diverses zones del país amb la complicitat d’agents de l’Estat i el suport d’empresaris, ramaders i militars. Van protagonitzar processos d’acumulació de riqueses i de reestructuració de la propietat de la terra arran de l’execució de massacres, tortures, desaparicions forçades i desplaçaments massius de la població. Van projectar la seva influència paramilitar a tot el país: filtrant els diners de l’Estat, participant en megaprojectes econòmics, aconseguint major poder polític local, conquerint nous territoris i controlant la producció i exportació de drogues. Des de 1997 fins a 2003 van generar la més cruenta onada de violència al país.

Aquest procés d’expansió paramilitar no va passar desapercebut per als governats. Per a les eleccions presidencials del 2002 els paramilitars van dissenyar una campanya de “proselitisme armat” amb la qual van aconseguir el control del 35 % del Congrés Nacional. La connivència entre els governants i les AUC es va confirmar, anys després, en el que es coneix avui com la parapolítica. Enguany hi ha més de 60 parlamentaris/àries processats/ades; la majoria són membres de la coalició de partits que dóna suport al govern d’Uribe.

L’any 2004 Uribe va liderar la desmobilització dels grups paramilitars, emparada en la Llei de “justícia i pau”, que ha permès que els grans paramilitars eludeixin les penes pels crims de lesa humanitat que han comès. Els combatents que s’hi han adherit han gaudit de grans beneficis a canvi de confessions, a través d’audiències “lliures i espontànies”. 15 dels seus líders han estat extradits als EUA, on s’enfronten només a càrrecs per narcotràfic. El govern afirma que s’han desmobilitzat 31.000 paramilitars, però hi ha indicis que demostren que molts d’aquests ex-paramilitars continuen operant amb estructures armades vinculades al narcotràfic. Al llarg del procés només s’ha restituït l’1 % de les terres usurpades.

Águilas Negras i Nueva Generación

Després de la suposada desmobilització de les AUC, els grups paramilitars es van recompondre amb la participació de molts dels mateixos combatents que venien operant durant llargs anys. Águilas Negras o Nueva Generación són alguns d’aquests grups que estan sembrant el terror a diverses zones del país. La protecció de les persones que diàriament són víctimes de tot tipus de violències per part d’aquesta tercera generació de paramilitars és molt complicada, ja que als membres d’aquests grups no se’ls tracta com a actors armats dins un conflicte armat sinó com a delinqüents i, per tant, no se’ls pot aplicar el dret internacional humanitari.

Narcotraficants

Els primers grups de narcotraficants van aparèixer durant els anys 60, però es van consolidar a partir de 1980. Els grans càrtels van amarar el món polític i van canviar l’estructura econòmica i social del país. Són autors d’innombrables atemptats i assassinats. Estableixen aliances amb la guerrilla, els paramilitars i alguns polítics per apropiar-se de les millors terres del país.

Membres de la força pública

El govern d’Uribe dóna beneficis a membres de les forces armades que demostrin haver donat de baixa combatents de les guerrilles. Soldats, motivats per les recompenses, enganyen, torturen i maten joves que després presenten com a guerrillers abatuts en combat. S’han denunciat més de 1.400 d’aquests casos coneguts com “execucions extrajudicials”, que impliquen 763 agents de la força pública. Altres membres de l’exèrcit han estat responsables d’assassinats i massacres contra la població civil.