La població civil és la principal víctima del conflicte

Malgrat ser reconegut internacionalment com a estat democràtic, Colòmbia és un dels països amb índexs més alts de violació dels drets humans. L’Estat hauria de ser el primer i màxim responsable de garantir els drets humans a la seva població, però en aquest sentit l’Estat colombià ha fracassat.

Álvaro Uribe Vélez, president de Colòmbia des de l’any 2002, nega l’existència d’un conflicte armat intern. Per a aquest govern, tota la violència que es produeix al país prové de bandes criminals vinculades al narcotràfic i de grups terroristes. Amb aquesta postura, l’Estat impedeix l’aplicació del dret internacional humanitari, que en conflictes armats ha de vetllar per la integritat física i moral de la població civil.

La seva política de “seguretat democràtica” es basa en una ofensiva militar contra les guerrilles, en què involucra la població civil i l’obliga a realitzar activitats d’intel·ligència per a la policia i l’exèrcit.

Violència vers les dones

A Colòmbia la violència contra les dones és una pràctica habitual, estesa, sistemàtica i invisible, que s’agreuja dins el marc del conflicte armat. El cos de les dones és considerat com a “territori” a conquerir pels bàndols, que busquen sembrar el terror en les comunitats per imposar el control militar, obligar la població a fugir de les seves terres, venjar-se dels adversaris, acumular “trofeus de guerra” o explotar-les com a esclaves sexuals. Enmig de la guerra, les dones són forçades sexualment per tots els actors armats. Moltes d’elles són segrestades i obligades a exercir la prostitució, a realitzar treballs de neteja en campaments o a exercir com a combatents. Aquelles que queden embarassades, producte de les violacions, són obligades a avortar.

Violacions vers els drets dels nois i les noies

L’Estat involucra nois i noies en activitats d’intel·ligència utilitzant-los com a informants. Els infants són convidats a activitats civicomilitars organitzades per la força pública, com el programa Soldats per un dia, en les quals està permesa la utilització de roba militar, tot violant el principi de distinció. No hi ha notícies de la ubicació de molts menors que havien estat reclutats pels paramilitars i que no han estat entregats a l’Estat durant el procés de desmobilització. Tots els grups il·legals recluten forçosament infants a les seves files, es calcula que a Colòmbia hi ha entre 8.000 i 13.000 nens i nenes soldats. Alguns, però, ingressen voluntàriament als grups armats per ideologia o com a forma de subsistència.

Violació dels drets dels pobles indígenes

El 90 % dels pobles indígenes no tenen plenament satisfet el dret al territori. El govern nacional, alguns sectors armats i sectors econòmics nacionals i internacionals participen de diverses maneres en el desplegament d’estratègies que tenen per objectiu l’expulsió dels pobles indígenes dels seus territoris, per facilitar-ne l’explotació a les empreses, majoritàriament transnacionals. Les amenaces i el terror, la militarització de la zona, la limitació de l’accés a les seves terres, són algunes d’aquestes maniobres que estan produint assassinats i massacres, a més de la destrucció de formes de vida tradicionals, com la pesca, l’agricultura i la caça, i problemes de proveïments de béns i serveis per a les seves comunitats. No hi ha cap respecte cap als seus llocs sagrats i en algunes zones es veuen obligats a parlar en castellà, ja que desconeixen els seus drets lingüístics. El govern d’Uribe s’ha negat reiteradament a adoptar la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes.

Violacions vers les comunitats afrodescendents

Els grups armats il·legals amenacen les comunitats afrodescendents amb l’objectiu d’anul·lar les seves organitzacions perquè consideren que aquests consells comunitaris desafien la seva autoritat i afecten els seus interessos en el narcotràfic. En molts casos, membres d’aquestes comunitats han hagut de desplaçar-se per culpa del règim de terror implantat pels actors armats. Quan han intentat tornar, han trobat les seves terres ocupades per empreses il·legals d’extracció d’oli de palma i d’explotació de fusta. Algunes comunitats afrodescendents s’han organitzat en zones humanitàries per protegir-se, però molts dels seus membres han estat amenaçats per les seves postures en defensa del dret a la terra. Malgrat representar l’11 % de la població, les comunitats afrodescendents són invisibilitzades pel govern i per la societat. Les taxes d’analfabetisme, mortalitat infantil i pobresa són molt més altes en aquestes comunitats que en la resta del país, i aquest fet les fa molt més vulnerables a les afectacions pròpies del conflicte armat.

Persecució dels defensors i les defensores de drets humans

Els defensors i les defensores de drets humans i d’altres activistes pateixen persecucions, robatoris i escorcolls il·legals a les seves oficines, desqualificació pública, publicació d’informacions falses i assassinats. L’actual govern els acusa d’estar vinculats/ades a les guerrilles, i molts d’aquests assenyalaments han generat amenaces i assassinats a mans dels grups de paramilitars.

Assetjament a representants sindicals

A Colòmbia, des de fa molts anys, les persones sindicalistes pateixen persecucions, assetjaments i assassinats. Des de 1986 s’ha denunciat l’assassinat de 2.600 representants sindicals, però l’índex més alt s’ha registrat durant l’època d’expansió paramilitar, a la dècada dels 90. Prop del 90 % dels casos han quedat en la impunitat.

Desplaçament forçós

És una estratègia comuna utilitzada per tots els actors armats per treure persones de les àrees que consideren que estan sota el control dels seus enemics. Altres causes del desplaçament són les operacions de contrainsurgència, els conflictes sobre terres, els interessos econòmics, el temor davant els possibles atacs armats i la contaminació ocasionada per les constants fumigacions per eradicar plantacions de coca. Hi ha prop de 4.000.000 de persones en situació de desplaçament i no existeixen garanties perquè puguin reclamar la restitució de les seves terres. El desplaçament ha permès l’apropiació il·legítima de gairebé 6 milions d’hectàrees (xifra equivalent a l’extensió de Catalunya). Aquests espais coincideixen amb les àrees de presència paramilitar i de grans riqueses naturals.

Segrest i privació de la llibertat

Els grups guerrillers són els responsables de la majoria de casos de segrest de civils, polítics i militars en el context del conflicte armat, però també s’han conegut segrestos comesos per part dels grups paramilitars. Les FARC i l’ELN han empleat aquesta maniobra com a forma de finançament, com a estratègia de poder i com a forma de pressió política per aconseguir l’intercanvi per guerrillers presos. Per una altra banda, s’estima que enguany hi ha més de 3.000 persones segrestades a mans de la delinqüència comuna.